Formiguetes

Versión en castellano

Causa astorament i repugnància llegir notícies com la que El País publicava fa uns dies, en la qual explica com escoles de la comunitat de Madrid separen a les seves aules nois i noies per a ensenyar-los, a ells, gestió, i a elles, cuina. Aquest fet, que atempta clarament contra la igualtat de gènere, no s’ha d’analitzar com un cas aïllat. Fa anys que s’està teixint deliberadament una xarxa que ens està portant a un retrocés calculat en tots els sentits, que té com a objectiu limitar els ànims, les capacitats i el coneixement de les classes populars. Una feina de formigueta que està donant els seus fruits i que encara, esperen, ha de donar-ne molts més.

Després d’arribar al poder enmig d’una ingent crisi de la qual ningú –de les classes populars, s’entén, s’escapa- i enmig del desconcert de la gran majoria de la ciutadania, capficada amb els seus no pocs problemes, la dreta s’ha dedicat sense pietat i amb rapidesa a tombar el que feia dècades que volia tombar. Exactament des que va arribar la democràcia: tombar el poder de les classes populars. Tornar a l’oligarquia que mai van voler que acabés. Desposseir la classe mitjana de tot allò que, lentament, havia anat assolint: ensenyament de qualitat, drets laborals, sanitat digna, cobertures socials…

Prova d’això és el que ha passat aquí i allà. La Cospedal que ha deixat els diputats de la seva comunitat sense cobrar. Ara, amb les recents decisions, el govern central deixa milers de regidors sense cobrar. L’oligarquia, doncs, al poder. Com havia estat sempre. Qui, si és que no té la vida resolta, es posarà en política? El currant que ha de guanyar-se les garrofes? O el senyoret de tota la vida?

El mateix passa amb els drets laborals, que han estat literalment devorats per la recent reforma. L’objectiu no és flexibilitzar el mercat ni crear llocs de treball. L’objectiu és ofegar les classes treballadores i que cada cop que intentin superar els obstacles recordin que tenen l’espasa de Damocles a sobre seu, digui’s acomiadament, retallades de sou o precarització. Com havia estat sempre.

Però… i el futur? Estem d’acord que una classe mitjana potent pot tenir la suficient força per aixecar-se, remoure consciències i fer trontollar el sistema. Però cal ser valent i estar format. I aquesta és la tercera columna que volen enderrocar. L’augment de les taxes universitàries, la menor subvenció a les escoles bressol i, més flagrantment, la supressió de la sisena hora a primària a Catalunya –NOMÉS a l’escola pública- asseguren almenys que una generació sencera no disposarà de les mateixes oportunitats que anys enrere, en no disposar d’un sistema educatiu igualitari ni amb recursos suficients com per tirar endavant un creixement transversal de l’infant o del jove.

Ja tenen, doncs, la quadratura del cercle. Treballar amb pressa ara per atemorir les classes treballadores, no formar els seus fills i assegurar-se el poder gràcies a que només s’hi podran dedicar a la política els que tinguin diners i que, per descomptat, defensaran els interessos dels rics. Com ells. Jugada mestra.

Els impostors del dèficit

Versión en castellano

Aquest cap de setmana s’han reunit a la Costa Brava uns quants gurus –o impostors- d’això que en diuen economia. En aquests dos dies han parlat, se suposa, de moltes coses importants, entre elles de l’objectiu del dèficit. Sembla ser que aquesta és una dada molt important, i també sembla ser que, pel que fa al 2012, encara no s’ha fet pública. Segons el ministre Guindos, que ha estat un dels convidats a aquest fòrum, la publicació d’aquesta dada serà un element positiu a l’hora de guanyar confiança en l’economia espanyola i un pas important en la recuperació econòmica. Segons es desprèn d’això, el màxim responsable econòmic espanyol espera que aquesta xifra demostri que estan fent bé les coses. O alguna cosa semblant.

Aquest cap de setmana, també, s’ha complert un any de l’entrada en vigor de la reforma laboral, i les xifres que hi presenta no són en absolut positives: en només un any s’han destruït 850.000 llocs de treball, hi ha 700.000 aturats més i 750.000 cotitzants menys a la Seguretat Social. Sense entendre de macroeconomia, això vol dir que milers de famílies i centenars de milers de persones s’han empobrit només en l’últim any, sense comptar les que ja estan pagant des d’anys anteriors les conseqüències de la crisi.

I unes quantes dades més, mostra de la misèria a la qual cada vegada es veu abocada la ciutadania: des que va començar la crisi, s’han produït més de 400.000 execucions hipotecàries, és a dir, més de 400.000 famílies han perdut la seva vivenda, a raó de més de 500 desnonaments per dia. Una altra dada estremidora que provoca tant dolor que ni tan sols els èxits de les convocatòries per aturar els desnonaments pot apaivagar.

O sigui, que d’una banda el govern espanyol especula i ens mareja amb una dada que encara s’ha de conèixer, i de l’altra al carrer s’està lliurant una batalla duríssima per a la simple supervivència. Si la dada de l’objectiu del dèficit serà més positiva del que s’esperava, com deixa entreveure el ministre, jo em pregunto a costa de què és. A costa de deixar milers de famílies i milions de persones empobrides? A costa de perdre drets essencials? A costa del desmantellament dels serveis públics? A costa de tirar per terra els somnis de milions de persones que, o ho han perdut tot, o no tindran mai res, o les dues coses juntes? A costa de dilapidar els esforços de totes aquelles persones que s’han vist arrossegades pel sistema? A costa de retallar inhumanament els sous dels assalariats? A costa de tenir l’acomiadament com una amenaça perenne? A costa d’acabar amb l’esperança de milions d’aturats que s’enfonsen cada dia més en veure que no poden ser útils a la societat? A costa de perdre vides desesperades davant d’un desnonament? A costa de què, senyors del dèficit?

Herències

Versión en castellano

La tempesta política provocada, primer, pels comptes a Suïssa de l’extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas, i després, per la publicació dels comptes de la caixa B del partit, té unes dimensions impredictibles a dia d’avui. Malgrat l’empipada general d’una població carregada de raons, res no s’ha mogut fins ara. Què passa en aquest país? Com és que no s’ha produït una immediata dimissió en bloc de tot el govern? Quina herència cultural tenim per no tallar de soca-rel amb el sistema? Què empeny a part de la ciutadania a tolerar, i fins i tot, a disculpar, aquestes pràctiques?

Espanya suspèn en democràcia. El país pateix d’una greu insuficiència en valors democràtics marcada per la seva història. Bastant més de la meitat del segle XX va transcórrer en dictadures, ja siguin militars o monàrquiques, i a partir de la mort de l’últim dictador es va iniciar la transició, un procés en el qual cal buscar els orígens de la nostra situació actual.

La transició no va ser un bon començament, no va acabar amb l’oligarquia ni va ser prou valenta per assentar les bases d’una societat moderna. La família Franco no va ser desposseïda de les seves propietats, se’ls va permetre seguir residint en territori nacional, se’ls va donar pàbul a les revistes del paper cuixé; l’Esglèsia no va perdre privilegis ni es va reduir el seu paper social; es va imposar una monarquia continuista per la qual el poble no va ser consultat; es va permetre que els polítics actius en el franquisme es passessin miraculosament a la democràcia i continuessin exercint càrrecs públics; es va permetre a les famílies afins al règim seguir remenant les cireres, i, el que és pitjor, al carrer se’ns venia una transició modèlica, fent-nos creure que havia arribat el poder de les classes populars.

L’escàndol dels papers de Bárcenas ve a confirmar aquest famós esperit que Fraga va popularitzar: “la calle es mía” o, aplicat al cas concret, “la caja es mía”. Els és igual quines siguin les lleis o on són els principis. Se’ls saltaven i se’ls segueixen saltant amb la impunitat de qui es creu intocable, perquè esperen que ja se sabran sortir amb les mateixes estratègies del segle passat: saltant-se les lleis, burlant les normes, legislant a la seva conveniència, mentint, difamant, culpant els demés i manipulant la ciutadania gràcies al control d’uns grans mitjans de comunicació venuts al poder econòmic. Obliden que la transició va ser molt magnànima amb ells. Obliden que el poble és sobirà. Obliden que les herències, de vegades, es poden convertir en un llast.

Avarícia, imperícia

S’acaba de conèixer que la Generalitat ha sol·licitat més de 9.000 milions d’euros al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). És a dir, com ja va succeir l’any passat, Catalunya no té prou cash per fer front a les despeses de la seva administració i per poder pagar els seus deutes ha de recórrer al pare-estat.

Més enllà de gestions político-econòmiques més o menys afortunades, del mal repartiment dels sacrificis,  i, per descomptat, del debat sobiranista sobre qui paga a qui, hi ha una dada que parla per si sola: a Catalunya, segons les xifres més conservadores, el frau fiscal es calcula sobre els 8.000 milions d’euros l’any, mentre que d’altres experts consideren que aquest es pot elevar fins als 16.000 milions d’euros. A l’estat espanyol, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, les grans fortunes van evadir més de 42.000 milions d’euros en impostos. Amb aquestes xifres sobre la taula, hauria calgut el rescat del FLA? Quantes retallades s’haurien evitat? O, millor dit, hauria aparegut a les nostres vides la paraula “retallades”? Tindríem encara sisena hora? Hauríem vist escapçar els serveis públics? S’haurien tancat quiròfans?

Qui hi ha al darrere d’aquest ingent frau? Segons aquest sindicat, el 71% d’aquestes accions les cometen les grans fortunes i les grans corporacions que, a base d’enginyeria financera de dubtosa legalitat i de nul·la honorabilitat, envien a paradisos fiscals els seus beneficis o burlen la jurisprudència amb l’objectiu, obvi, de no complir amb les seves obligacions amb el país que tant s’estimen, digui’s Catalunya o digui’s Espanya. Quants dels responsables d’aquest espoli s’omplen la boca prometent amor etern al seu país? Quants s’autoadjudiquen públicament la medalla de millor català (o espanyol) del món mundial?

Qui defrauda? Qui roba? Bárcenas, Millets, Urdangarins, Matas… són només la punta de l’iceberg. Personatges que han tingut massa avarícia o massa imperícia, i han estat enxampats per la seva notorietat. No s’arribarà a saber mai, desgraciadament, qui hi ha al darrere de cadascun dels euros evadits, però de ben segur que hi hauria alguna cara coneguda i ens emportaríem més d’una sorpresa. O no.

Tonto l’últim

Amb uns indicadors econòmics nefastos i unes perspectives que no conviden gens a l’optimisme, els presumptes casos de corrupció barrinen els ànims de la ciutadania. El més recent, el de Luis Bárcenas, que va amassar la gens menyspreable fortuna de 22 milions d’euros i que, per més inri, va guardar en bancs de Suïssa sense, per descomptat, rendir comptes a l’Hisenda espanyola.

Quan al poble se l’està exigint esforços inèdits en la nostra recent democràcia, noms com l’esmentat Bárcenas, Urdangarin, Matas, Pallerols o Millet exacerben els instints més primaris, i tothom es pregunta quant més haurem d’aguantar abans no es produeixi un esclat social. El País avui aborda aquesta qüestió, http://politica.elpais.com/politica/2013/01/19/actualidad/1358624278_970606.html amb dades bastant interessants:

• El 73% dels ciutadans pensa que l’estat espanyol està a punt d’un esclat social. Que si aquest no s’ha produït encara és perquè la xarxa de suport, ja sigui familiar o per part d’entitats, està funcionant, tot i que cada cop amb menys recursos.
• El 96% opina que les conseqüències d’aquesta crisi no s’estan repartint de manera proporcional entre tots els sectors socials i s’estan fent pagar a les persones de classe mitja o de pocs recursos. Certament, és una dada suficientment alta com per negar-la.
• El 97% pensa que l’actual crisi està fent perdre la confiança en les institucions. Les xifres són que menys de l’1% dels càrrecs polítics estan imputats en casos de corrupció. Estadísticament, doncs, el 99% dels responsables polítics exerceixen la seva funció de manera honesta, cosa que, per descomptat, cal esperar.

Així les coses, què passa en aquest país on uns quants es dediquen a robar descaradament els diners de tots? Els polítics estan en política pel seu enriquiment personal? Hi ha algun concepte cultural que faci que aquí agradi més aprofitar-se de la situació que a d’altres indrets? Hi ha alguna càrrega històrica que empenyi algú a ser el més viu del poble?

En aquest país hi ha un nombre indeterminat de persones que es colen a la cua de la carnisseria, on antigament les famílies benestants compraven títols universitaris a algun fill del qual no podien fer carrera, on hi ha un enorme frau fiscal, on se salten la legalitat gràcies a ‘amics’ o a ‘amics d’amics’, on agafen la baixa per preparar oposicions, on per esgarrapar un ascens venen a la seva mare, on es falsifiquen currículums, on es fan presidents de la comunitat de veïns per treure’n algun benefici… aquesta mena de persones, si fossin polítics, serien corruptes. Perquè la corrupció en política no és sinó el reflex de la societat.

Millor preguntar-se, doncs, quina societat hauríem de construir perquè la corrupció no hi sigui a la vida quotidiana. Quins valors hem de canviar i per on començar. Quina educació tenim i quina estem donant a la propera generació. Quines coses han de ser intocables i quins comportaments hem de repudiar. Fer una feina a llarg termini canviant les bases sobre les quals se sustenta l’actual societat. Només així podrem somniar a acabar amb el ‘tonto l’últim’ i aspirar a construir un país seriós, real i amb futur.

Més enllà del cas Pallerols

Els imputats del cas Pallerols, Unió Democràtica de Catalunya, la Generalitat i el fiscal van arribar a un acord per evitar el judici pel qual es tractava de provar si UDC s’havia finançat de manera il·legal. Dit d’una altra manera: després de setze anys, les parts van pactar acceptar part de les acusacions, tornar part dels diners i evitar la presó.

Aquest fet és altament rellevant, pel fet en si i perquè el seu líder, el democristià Josep Antoni Duran i Lleida, va dir que dimitiria si es provava que el partit havia rebut fons públics de manera fraudulenta. Unió ha tirat pilotes fora, manté que no ha comès cap irregularitat i de moment afirma que no hi haurà cap dimissió.

La rellevància d’aquest fet, però, va més enllà. Aquest fet és l’excusa perfecta per desacreditar la política i els que hi són per honradesa i convicció, i fa augmentar de manera notable la tan temuda desafecció.

Aquest fet, a més, és un greu insult a una ciutadania per a la qual regna el desencís, l’abatiment o la indignació, perquè està patint en major o menor mesura els efectes de la crisi. Guanya qui té poder i diners. Qui no, perd irremediablement.

Així les coses, el discurs dels partits –amb la lògica excepció de CDC- és demanar el cap del senyor Duran, però el missatge que s’estén al carrer és el de posar tots els polítics al mateix sac, recordant allò que tots són iguals, que els que tenen la caixa a prop hi posen la mà i que més valdria que ni cobressin ni que, quasi bé, existissin. El paperot que hem vist fa créixer comportaments antipolítics exacerbats. És a dir, carnassa per a la demagògia, al populisme i, per extensió, a l’extrema dreta. Aquesta és la lectura a llarg termini i el perillós mal del cas Pallerols.

El mirall britànic

Avui he llegit dos articles molt interessants respecte de l’herència social de Margaret Thatcher en el món actual. La dona de ferro va ser primera ministra britànica durant onze anys (entre 1979 i 1990), temps suficient per perpetrar el desballestament de l’estat del benestar. Llegint amb deteniment aquests dos articles, és fàcil imaginar-se quina serà la nostra situació socioeconòmica en uns anys.

D’una banda, Àngels Castells escriu al seu blog “La victoria de Margaret Thatcher sobre el Estado del Bienestar 30 años después” http://puntsdevista.wordpress.com/2012/12/29/la-victoria-de-margaret-thatcher-sobre-el-estado-del-bienestar-30-anos-despues/ en el qual recupera frases de principis dels anys 80 que recorden molt al missatge que impera entre la nostra classe dirigent:

• La factura dels serveis públics s’ha disparat
• El país ja no es pot permetre l’estat del benestar
• L’assistència social s’ha de basar en una qüestió de preu i no de valor
• La socialdemocràcia accepta el nou model disfressant-lo de reformes, i  l’assumeix com a necessari per no declarar obertament el vessant ideològic de les retallades

El diari Público, per la seva banda, publica avui també “Odio contra la chusma”, del periodista  J. Losa, http://blogs.publico.es/j-losa/2012/12/30/odio-contra-la-chusma/. En ell, es desgrana el perfil social dels exclosos d’aquest estat del benestar, dels fills d’aquests obrers que van passar de ser l’orgull d’un país per la seva capacitat i alt grau d’especialització a ser el detritus de la revolució industrial, paràsits socials o subclasse garrula, el que s’anomenen chavs.

L’odi a aquest col·lectiu s’inspira, com no, en l’antic odi de classe, però cal remuntar-se als anys del thatcherisme per comprendre que aquesta senyora va dinamitar la classe obrera amb l’objectiu d’apartar-la de la lluita política i econòmica a la societat, passant a imperar la competència entre individus i la glorificació d’una nova cultura de l’èxit mesurada per les possessions de cadascun. Aquesta misèria intel·lectual de la classe dirigent es fa més palesa quan, més recentment, Cameron assegura que el més important no és d’on vens, sinó on vas, com si l’entorn socioeconòmic no fos un escull insalvable per a la grandíssima majoria dels habitants de la perifèria. Com si estudiar a Cambridge, com diu l’autor, fos un objectiu assolible per a qualsevol estudiant britànic, vingui d’on vingui.

Realment, la coincidència de tots dos articles hauria d’obrir una gran reflexió en la nostra societat. D’una banda, la degradació de la classe obrera en el seu conjunt, l’extensió del missatge de la inoperativitat dels sindicats, la lectura del “viure per sobre de les nostres possibilitats”… són les idees base de la demolició de l’estat del benestar britànic, i quasi bé amb tota seguretat del nostre propi. De l’altra, una generació empobrida econòmica, cultural i socialment és un caldo de cultiu ideal per a seguir cargolant les classes mitjanes i acabar-les d’escanyar.

El treball de formigueta de la senyora Thatcher va donar els seus resultats, els estem veient trenta anys després. Tenint aquesta experiència, si deixem que el nostre estat continuï retallant, empobrint i carregant el pes de la crisi sobre els mateixos, en quinze o vint anys tindrem una generació  que ni podrà ni sabrà sortir-se’n. Aquesta generació necessita recursos per formar-se, i l’ideal seria fer-ho en l’esperit crític i en l’anàlisi de la informació. Que els missatges que provenen de les classes dirigents no travessin els filtres, però malauradament, sense recursos els filtres s’esvaeixen cada cop més.

 

Un fracàs que dura trenta anys?

La immersió lingüística es va iniciar fa trenta anys. Això vol dir que fa vint-i-dos anys que va sortir la primera promoció d’alumnes que van cursar íntegrament la primària amb el català com a llengua vehicular. El ministre Wert i els seus casposos seguidors  opinen ara que el castellà està marginat i que cal reforçar el seu ensenyament. Al ministre Wert li diria que observés qualsevol pati d’escola catalana i se n’adonarà que es parla molt en castellà, molt més del que ell i els seus sequaços pensen. Que entri a una comissaria de Mossos d’Esquadra i comprovi en quina llengua es comuniquen entre ells: molts fan servir el castellà. Funcionaris de la Generalitat de Catalunya que han de tenir, com a mínim, el nivell C de català i molts dels quals van ser educats en aquesta monstruositat d’immersió lingüística que margina el castellà. O sigui, que es deixi el ministre de manipular i enganyar la resta de l’estat amb aquest argument tan pobre que el castellà està marginat.

Aquesta llei no només és un pas enrere en una educació que hauria de ser progressista. Que la LOMCE és una llei que fa marxa enrere en molts aspectes que semblaven assolits és un fet ineludible. Que el rebuig que ha mostrat la comunitat educativa està més justificat, també. Que atempta contra el model d’escola que la post-democràcia va portar a Catalunya, també.  Que la llengua castellana ha estat marginada com ens vol fer creure el ministre, és fals.

Una mostra d’aquest camí de tornada a temps passats és la supressió de la selectivitat, cosa que obre la porta definitivament a la desigualtat: si no hi ha filtres neutres, les universitats tornaran a ser el que eren els anys no democràtics, és a dir, un cau de fills i filles de famílies benestants que podran tenir estudis superiors malgrat no tenir aptituds. I aquests seran els que, vint, trenta, quaranta anys més tard portaran els fils d’un país més que empobrit cultural i intel·lectualment.

Ens posem les mans al cap perquè el ministre i la seva llei retrògada llei atempten contra la llengua, un valor fonamental de la nació catalana. És cert que es pot interpretar com un atac. Però no ens deixem enlluernar, ni ens arrauxem amb els aspectes evidents de la nova norma. Aquesta llei, llegida més al fons, és molt perillosa perquè divideix, eixampla desigualtats, sectaritza i acaba amb l’escola integradora.

Recapte a preu d’il·lusió

Aquests dies s’està produint la recollida d’aliments per al Gran Recapte de la fundació Banc dels Aliments. Una iniciativa lloable pels seus objectius, per la sonora mobilització que arrossega i per l’alleugeriment que suposarà per a les famílies receptores, que en certa manera podran mitigar durant un temps els seus problemes de supervivència. Aquesta recollida està comptant, a més, amb un gran suport mediàtic i la col·laboració de persones rellevants en diversos àmbits.

Aquest Gran Recapte, però, no ens ha de fer oblidar la gran mancança que té aquest país en els serveis socials, que han estat paulatinament escapçats des que les retallades van aparèixer de la mà del govern de CiU, primer, i del govern del PP, després. Una gran iniciativa que no pot emmascarar una realitat duríssima per a milers de famílies catalanes, que , això sí, rebran un bon paquet amb aliments bàsics però continuaran amb les seves pors, la seva lluita en el seu dia a dia, la seva incertesa davant d’un futur que pinta fosc, el seu sentiment de desemparament i les seves dificultats en sobreviure, només sobreviure. No deixem que la il·lusió de veure la solidaritat de la ciutadania vers un gravíssim problema ens impedeixi veure que aquest problema requereix, principalment, la implicació i la responsabilitat dels governs. Que les ONG facin moviments de suport és esperançador, però  en cap cas és la solució a un problema estructural de més ampli abast

L’honestedat i el missatge

És més que coneguda l’extensió dels missatges tipus “no hi ha alternativa”, “la culpa és de Madrid”, “mana Merkel”, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “cal fer sacrificis”… missatges que són l’excusa de la dreta espanyola i catalana per tapar els greus abusos que infligeixen als ciutadans en serveis fonamentals com la sanitat, l’educació o els serveis socials. Sens dubte, aquests missatges tenen com a objectiu l’exculpació i la conseqüent captació de vots. Una estratègia, pel que sembla, que els pot donar resultats. Però hi ha un altre tema que està arrelant a l’opinió pública i que cal desemmascarar: la integració quasi bé “modèlica” dels immigrants que massivament van arribar a Catalunya la segona meitat del segle XX.

Aquestes persones han tingut unes vides dures, duríssimes, de grans sacrificis, de treball intens, de grans lluites. La majoria d’elles són avis i fins i tot besavis, amb una descendència a la qual han pogut donar tot allò que ells no van tenir.  Molts d’ells han progressat socialment de manera més que significativa. Però sembla com si cinquanta, seixanta o setanta anys després d’aquell èxode l’arribada a Catalunya i el camí recorregut hagin estat meravellosos. Que a Catalunya van viure com a prínceps i princeses i que la integració i la igualtat d’oportunitats van ser possibles des del primer dia. Si us plau. A moltes d’aquestes famílies els van caldre deu, quinze, vint anys o més per poder accedir a la vivenda somniada, per tenir l’oportunitat que els seus fills poguessin estudiar en bones escoles públiques, per tenir un petit cotxe, per fer vacances, per  viure amb una certa dignitat i sobretot per sentir que no eren ciutadans de segona categoria. Quan tot això semblava que havia estat possible, quan el dolor i la tristor de deixar la terra semblava que havien quedat enrere, quan la il·lusió de veure créixer els descendents amb llibertat i amb igualtat semblava una realitat… arriba la gran crisi i el debat identitari. La decisió sobre el vot és personal, només faltaria, però si us plau, intentem dir les coses pel seu nom. Catalunya va ser acollidora, perquè el seu creixement econòmic ho permetia, però que no ens intentin pintar una Catalunya a la qual tot va anar sobre rodes en la relació entre els autòctons i els nouvinguts. Ara és moment de reflexionar i dibuixar el futur del país. Catalunya som tots, i si no tenim memòria i no som honestos ni fidels a la veritat, no serem el país que volem ser.