És més que coneguda l’extensió dels missatges tipus “no hi ha alternativa”, “la culpa és de Madrid”, “mana Merkel”, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “cal fer sacrificis”… missatges que són l’excusa de la dreta espanyola i catalana per tapar els greus abusos que infligeixen als ciutadans en serveis fonamentals com la sanitat, l’educació o els serveis socials. Sens dubte, aquests missatges tenen com a objectiu l’exculpació i la conseqüent captació de vots. Una estratègia, pel que sembla, que els pot donar resultats. Però hi ha un altre tema que està arrelant a l’opinió pública i que cal desemmascarar: la integració quasi bé “modèlica” dels immigrants que massivament van arribar a Catalunya la segona meitat del segle XX.
Aquestes persones han tingut unes vides dures, duríssimes, de grans sacrificis, de treball intens, de grans lluites. La majoria d’elles són avis i fins i tot besavis, amb una descendència a la qual han pogut donar tot allò que ells no van tenir. Molts d’ells han progressat socialment de manera més que significativa. Però sembla com si cinquanta, seixanta o setanta anys després d’aquell èxode l’arribada a Catalunya i el camí recorregut hagin estat meravellosos. Que a Catalunya van viure com a prínceps i princeses i que la integració i la igualtat d’oportunitats van ser possibles des del primer dia. Si us plau. A moltes d’aquestes famílies els van caldre deu, quinze, vint anys o més per poder accedir a la vivenda somniada, per tenir l’oportunitat que els seus fills poguessin estudiar en bones escoles públiques, per tenir un petit cotxe, per fer vacances, per viure amb una certa dignitat i sobretot per sentir que no eren ciutadans de segona categoria. Quan tot això semblava que havia estat possible, quan el dolor i la tristor de deixar la terra semblava que havien quedat enrere, quan la il·lusió de veure créixer els descendents amb llibertat i amb igualtat semblava una realitat… arriba la gran crisi i el debat identitari. La decisió sobre el vot és personal, només faltaria, però si us plau, intentem dir les coses pel seu nom. Catalunya va ser acollidora, perquè el seu creixement econòmic ho permetia, però que no ens intentin pintar una Catalunya a la qual tot va anar sobre rodes en la relació entre els autòctons i els nouvinguts. Ara és moment de reflexionar i dibuixar el futur del país. Catalunya som tots, i si no tenim memòria i no som honestos ni fidels a la veritat, no serem el país que volem ser.
Barraganeo 