Començar des de baix

Versión en castellano

Després de la cascada d’assassinats per violència masclista, són necessàries algunes preguntes i reflexions. I totes van a parar a un mateix concepte: prou.

Aquest país té la història que té. Hem avançat en drets i llibertats des de finals de la dictadura franquista a una velocitat més que respectable. Però no ha estat suficient.

Queda un pòsit que fa que, encara ara, polítics amb responsabilitat facin impunement comentaris masclistes, mitjans de comunicació promoguin irresponsablement el paper de dona-objecte, internet bulli descaradament amb fotografies de dones despullades o amb poca roba…  i tot això està en el dia a dia de les persones adultes, dels i de les adolescents, dels nens i de les nenes.

I s’ha legislat, sí, molt, però no s’ha educat. Hem hagut de lluitar pel divorci, per l’avortament, pel paper de les dones en el mercat laboral. I quan aquestes lluites han donat fruits, ens trobem que hi ha un masclisme paral·lel que no s’ha aturat i que ha portat a que quasi bé 800 dones hagin mort assassinades des de 2003.

Vist que els poders públics no paren la suficient atenció, com a societat i com a individus hem de fer alguna cosa. Cal educar. Cal fer-ho ja, i sense més dilació, en el respecte i en la llibertat, en valors democràtics, en responsabilitat i en sensibilitat social. Hem de promoure en els infants l’educació emocional, hem de fer que llegeixin, que coneguin la diversitat, que tinguin opinió, que experimentin de manera sana… i hem de condemnar, de boca i de fets, la violència en totes les seves formes, des de l’estructural de la societat fins a la individual del nostre entorn.

Comencem des de baix. A les escoles. On és el futur de la societat. És més necessari que mai. I sabem que collirem els fruits d’aquí uns anys.

Fem-ho perquè, ja que la nostra generació no ha pogut escapar-se’n, les futures puguin viure sense aquesta xacra.

Anuncis

El bipartidisme no ha mort

Versión en castellano

Tot va començar amb la irrupció d’un partit el líder del qual es deia Pablo Iglesias i que va créixer i créixer fins a les eleccions europees. Les urnes van demostrar que el bipartidisme tradicional havia començat el seu propi declivi, i que havia nascut a l’esquerra la manera d’acabar amb ell. Llavors va ser quan la caverna es va disposar a parar aquella onada. Amb el descrèdit de les idees de Podemos o amb un antídot que captés el malestar de l’electorat però amb les idees de sempre. O amb les dues coses alhora.

La màquina cavernícola va començar a treballar i, sense temps per crear del no-res un moviment capaç de néixer per la dreta i que es convertís en un partit, va buscar a casa, i a casa hi era Albert Rivera i el seu Ciutadans. De pressa i corrent, va ser suficient una castellanització del nom, un extens territori per conquerir i un líder que és un animal comunicatiu. I començar a caminar i, també, a bombardejar des dels grans grups comunicatius de Madrid.

La fórmula Ciutadans-Ciutadans anti-Podemos va funcionar en el primer assalt, a Andalusia, on, tot i la ficada de pota del seu líder – a qui va trair el subconscient quan va afirmar allò del peix i la canya als andalusos- ha estat la gran sorpresa. I si no ho ha estat -perquè també es podria interpretar com un èxit la victòria de Susanita o la irrupció de Podemos-, ja s’han encarregat els grans mitjans de repetir-ho fins a la sacietat.

Després d’Andalusia, en aquest any que és en si mateix una campanya electoral, el nou bipartidisme ensenya les seves cartes: Podemos, que lluita per vèncer la por al canvi i alhora intenta desfer-se de l’estigma de Veneçuela i la falàcia de l’escassetat de béns de consum que portaran les seves polítiques; i Ciutadans, que adopta un discurs de canvi basat en la demonització dels partits tradicionals i, a propòsit del debat sobre sanitat per a tothom, clarament ja basat en la xenofòbia, a l’estil de la família LePen.

És aquí on agafa a contrapèl al Partit Popular. Perquè una cosa és que ho faci obertament Albiol a Badalona i una altra que el partit, com a estratègia nacional, es radicalitzi públicament contra la immigració havent de enfrontar-se amb Merkels, Hollandes, la Comissió Europea i altres cada vegada que hi hagi reunions d’alt nivell.

El bipartidisme no ha mort. Aquesta creença estesa que calia votar PP o PSOE sí, ha mort. Però el bipartidisme de la nova política acaba de néixer. Hi ha milions d’electors desencantats amb els partits tradicionals que votaran Podemos o Ciutadans, esquerra o dreta. Això malgrat que Ciutadans ni és nou ni ha admès encara que és de dretes. Veurem si guanya el canvi o guanyen els de sempre.

Diners per perdó

Versión en castellano

Amb les eleccions trepitjant-li els talons, el president del govern d’Extremadura, José Antonio Monago, va anunciar fa pocs dies que posarà en marxa un ajut permanent de 300 euros anuals a “totes les dones extremenyes que van viure la guerra i la postguerra”. Es refereix, per descomptat, a les que viuen a Extremadura.

Sense treure mèrit a aquestes dones que viuen a Extremadura i que avui sobrepassen els 75 anys i de les que no dubto que van passar els seus moments difícils, el senyor Monago s’oblida de les altres dones extremenyes majors de 75 anys que també van patir la guerra i la postguerra a Extremadura i que encara es van haver d’empassar un altre glop amarg: el de l’emigració, a Catalunya, a Madrid, a França, a Alemanya.

Dones a les quals uns militars assassins van robar la seva infància i les van obligar a ser adultes abans d’hora; dones que van passar tota la seva joventut, aquesta època de la vida en què el món no té fi, sense llibertat. Aquestes dones no viuen només a Extremadura. Van emigrar en els anys 50, 60 ó 70, fartes d’una terra sense oportunitats, dels capricis d’un senyoret, de la indignitat d’una Extremadura caciquil, fugint de la incultura i de la condemna a una vida lligada al camp i a l’immobilisme.

Allà vostè si vol netejar la seva consciència o guanyar vots. Però no s’ompli la boca, senyor Monago. Això no ho faci. Perquè insulta moltes dones que van deixar la seva terra i que, amb enormes dificultats perquè van haver de partir de zero, van viure una vida feliç lluny d’ella; segur que moltes d’elles haurien preferit quedar-se als seus pobles, a casa seva, amb la seva gent, però van haver de abandonar-ho tot perquè no es van resignar a una vida imposada i per no haver de suportar la humiliació eterna només per ser pobres i vençudes.

I li recordo, senyor Monago, que en el seu partit militen molts dels hereus d’aquell cop que va marcar la vida d’aquestes dones. Deu ser per això que vostè vol netejar la seva ànima cristiana donant-los diners, tot i que ningú, encara, s’ha dignat ni tan sols a demanar perdó a cap d’aquestes dones.

Antípodes

Versión en castellano

A les deu del matí d’avui, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro compareixia al Congrés per a passar comptes del cas Pujol. S’ha vist un ministre vehement, fent crides a l’ètica i per moments mostrant ràbia i fins i tot m’atreviria a dir que acarnissament amb la seva víctima. Tot i que ha parlat de Bárcenas, el seu discurs ha traspuat cinisme en ocasions, ja que parlava en primera persona el ministre del partit exemplar i exemplaritzant i en tercera persona dels corruptes Pujol i afegits. El que hagués estat estrany era que no enllacés el cas Pujol amb el sobiranisme creixent a Catalunya i així ho ha fet, sense pensar si els independentistes potser el que vulguin sigui independitzar-se d’aquella Espanya que representen el mateix Montoro i els seus.

Una hora més tard, a les onze, al Pati Llimona de Barcelona, es presentava a la premsa i a la ciutadania la querella elaborada per al mateix cas Pujol per Guanyem, Podemos, ICV-EUiA, Procés Constituent, la FAVB, el partit X i d’altres entitats. I comencem a escoltar parlar d’elits financeres, d’oligarquies econòmiques, de corrupció estructural, de la necessitat de la fi del règim del 78, de nou procés, de recuperació democràtica, d’acabar amb la governança mafiosa, de creació d’un front per la democràcia. En definitiva, de corruptes i corruptors. Això és, a les antípodes del ministre Montoro.

O sigui, un mateix cas, dues visions.

Està clar que el batec que va començar a les places al voltant del 15M ha anat cobrant força fins a convertir-se en un rugit impossible de fer callar. En un clam perquè els interessos públics governin per sobre dels privats. En una crida a la dignitat i a la no resignació de la ciutadania a la qual li han estat retallats la seva sanitat i el seu ensenyament, i també retallats o devastats les seves feines, els seus sous, les seves cases, els seus serveis públics, les seves esperances, els seus somnis, les seves il·lusions.

El comportament mafiós de les elits sorgides d’aquell règim del 78 no s’ha de tolerar, ni a Catalunya ni enlloc. Ni s’ha d’enllaçar amb processos legítims d’una ciutadania que se sent doblement enganyada per qui va ser el president i els seus governs: perquè es van sentir impunes per omplir-se les butxaques i robar a la ciutadania el que era de la ciutadania i perquè, en nom de l’austeritat, han privat a la mateixa ciutadania de serveis públics essencials dignes i de qualitat.

No més. Ni els d’aquí ni els d’allà. Mai més.

El gran pas

Versión en castellano

Confesso haver tingut dubtes. Sobre la meva capacitat de comprensió.

Perquè no cal més que obrir el twitter, llegir un diari o veure les notícies per posar-se a prova.

Perquè escoltar a Ruiz Gallardon dir que la reforma de l’avortament será positiva per a l’economia empeny a rellegir la noticia per comprovar, tristament, que havia llegit bé.

Perquè escoltar el ministre de l’Interior dir que Santa Teresa està intercedint perquè Espanya superi la crisi, és per sentir-ho dos cops i comprovar que, tristament, la notícia és real.

Perquè escoltar a la ministra d’Ocupació agrair a la Verge del Rocío la seva ajuda per sortir de la crisi és per escoltar-ho un altre cop, perquè no pot ser possible. Però ho és. Un altre cop, la notícia, tristament, és certa.

Perquè escoltar des de les tribunes cavernícoles el tan inexistent però recurrent conflicte lingüístic a Catalunya és per no creure’s-ho. Però, desgraciadament, aquest discurs existeix.

Perquè escoltar que el jutge Silva, que va enviar per dos cops a presó al capatàs de CajaMadrid pot ser inhabilitat… Perquè han estat capaços de robar diners de l’esforç de milers d’estalviadors… Perquè en tres anys la despesa pública per alumne ha baixat gairebé un 30%… Perquè alguns mocosos es fotografien amb banderes en nom de la qual es van cometre milions d’assassinats… Perquè veiem com Felipe Gonzalez deixa Gas Natural per “avorriment”… perquè un supergegantgrupconstructor demana més diners i si no ja no segueix fent el canal de Panamà… Perquè estem estancats en el 26% d’atur i cap capitost ha pagat… Perquè els desnonaments segueixen augmentant i els bancs continuen gallejant de tenir més i més beneficis… Perquè ens colen lliçons d’emprenedoria fins a la sopa… fins i tot a les escoles!!! Perquè ens asserveixen amb una llei mordassa per no poder aixecar la veu… Perquè diuen sense pudor que a la guerra tots van cometre crims, oblidant els milions de represaliats del franquisme que durant 40 anys van viure amb por i misèria… Perquè permeten que l’Església no pagui IBI… Perquè retallen obscenament entre un 50 i un 70% dels recursos de lluita contra el VIH… Perquè  humilien els jubilats fent-los una pujada màxima de sis euros… Perquè els sous dels directius pugen mentre els dels assalariats baixen i baixen… Perquè augmenten el 55% les matrícules oficials per estudiar idiomes…

I això explica perquè Bárcenas actuava sol. I que la infanta estigui enamorada del seu home. I que algú vegi la llum al final del túnel.

I ara que ja hem vist tant… Què serà el següent? Il·legalització de sindicats? Revisió de la llei del divorci? Matrimoni només home-dona? Anul·lació del sufragi universal? Que es faci fosc a les tres de la tarda?

Aguditzem els sentits. I si al rebre la informació ens sorprenem i ens sembla que no és possible haver escoltat, llegit o vist bé… vol dir que estarem fent un gran pas per combatre’ls.

Mantres

Versión en castellano

Enmig del remolí de retallades de drets als quals, com a ciutadans, estem sotmesos, sobresurten algunes decisions que fan que, afortunadament, ens posem les mans al cap. Que conservem eternament aquesta capacitat per a sorprendre’ns és imprescindible. Perquè si no, els mantres que la dretona repeteix i repeteix s’accepten com si haguessin passat en realitat i poden arribar a fer-nos immunes.

Un d’aquests mantres es refereix als represaliats pel franquisme. Quan les veus progressistes insisteixen a recuperar la memòria històrica –en molta mesura, per no haver-ho fet estem com estem- apareixen els portaveus de torn a repetir allò de “en una guerra, tothom mata”.

Però no parlem de la guerra, aquella que va durar tres anys infernals. Rere els quals van quedar quaranta més de repressió igualment infernal. Desenes de milers de persones van desaparèixer i van ser abandonades a fosses. Unes altres centenars de milers més no van pagar amb la seva vida però van ser enterrades en vida. Perquè van ser condemnades a presó, a persecució social o a viure una vida dissimulada.

Els seus descendents també van ser condemnats. A viure quaranta anys de vergonya imposada, a dissimular, a callar, a la por. A començar de zero perquè van ser desposseïts de tot, a renunciar a tantes coses, a abaixar el cap, a viure sotmesos i a viure amb menys. Menys encara que la resta dels sotmesos pel sol fet de viure sota una dictadura.

I quan semblava que era veritat que la llibertat era possible, i que els drets que va portar la lluita estaven consolidats, van arribar els hereus d’aquelles atrocitats i s’ho van carregar tot. Un altre cop.

Si realment aquest país hagués fet un exercici de perdó –no aquest perdó cristià, que amb una mà perdona i amb l’altra signa la sentència- real i democràtic de veritat, els hereus no estarien en llocs de responsabilitat política. Però hi són. I estan aprofitant el desconcert per colar-nos un cop i un altre decisions injustes que hipotequen els nostres drets per a les properes dècades.

No escoltem aquests mantres. No perdem de vista la nostra història. És imprescindible per a alliberar-nos de tanta injustícia. És imprescindible creure que podem. Per poder dir, no com els nostres avis, que sí que vam poder amb ells.

Llar sense llar

Versión en castellano

En les últimes setmanes no paren d’arribar-nos missatges de recuperació, de llum al final del túnel, de xifres macroeconòmiques optimistes que auguren temps millors. La realitat és que portem ja cinc anys de crisi ferotge i milions de ciutadans han vist empitjorar més que notablement el seu dia a dia. Ens bombardegen amb xifres, gràfics i percentatges. Podran marejar-nos amb la inflació o la deflació, amb la recessió o amb PIBs o IPCs. Però arran de carrer… com es pot saber si les coses efectivament estan millorant?

Recentment l’Institut Nacional d’Estadística ha fet pública una dada que demostra que la crisi sí està fustigant fort i que, en cas que sigui cert que hi ha recuperació, al carrer no es palpa. Al contrari. En un any, en tan sols un any, s’han destruït vuitanta mil llars a l’estat espanyol. Això vol dir, a una mitjana de tres persones per llar (per fer una mitjana) que en tan sols un any i arrodonint, prop de 250.000 persones han vist estroncats els seus somnis, és a dir, han hagut de renunciar a un projecte de vida que no saben si podran reiniciar algun dia. Això, més enllà de ser una dada demolidora en ella mateixa, és una punyalada als sentiments més profunds de les persones. Això, més que una dada, és la constatació que la cobdícia i la manca d’escrúpols d’alguns han condemnat a totes aquestes persones a la desesperança, a la desil·lusió i a la manca de futur. És llavors quan una pregunta ressona: què hi ha més lícit que les il·lusions, les esperances, els desitjos?

Entre aquestes persones que s’han vist obligades a abandonar el seu projecte personal, assenyala l’enquesta de l’INE, hi ha immigrants que tornen, emigrants que marxen, joves i no tan joves que tornen a casa dels pares, famílies que es reagrupen per compartir despeses… i també hi ha els que no apareixen a l’estadística:  les llars que no s’han pogut crear perquè els joves no tenen feina i estan condemnats a hores d’ara a no tenir projecte vital.

Trist. Molt i molt trist.

Al voltant de 250.000 històries personals de frustració. Són moltes. Una per una. Quines cares hi ha al darrere d’aquestes xifres. Quines històries tenen. Quin futur tenen. Quin ha estat el seu delicte. Quant trigaran en recuperar-se. Com es veuen. Què faran. Què estarien fent. Què senten…

O és que ja no senten?