Tonto l’últim

Amb uns indicadors econòmics nefastos i unes perspectives que no conviden gens a l’optimisme, els presumptes casos de corrupció barrinen els ànims de la ciutadania. El més recent, el de Luis Bárcenas, que va amassar la gens menyspreable fortuna de 22 milions d’euros i que, per més inri, va guardar en bancs de Suïssa sense, per descomptat, rendir comptes a l’Hisenda espanyola.

Quan al poble se l’està exigint esforços inèdits en la nostra recent democràcia, noms com l’esmentat Bárcenas, Urdangarin, Matas, Pallerols o Millet exacerben els instints més primaris, i tothom es pregunta quant més haurem d’aguantar abans no es produeixi un esclat social. El País avui aborda aquesta qüestió, http://politica.elpais.com/politica/2013/01/19/actualidad/1358624278_970606.html amb dades bastant interessants:

• El 73% dels ciutadans pensa que l’estat espanyol està a punt d’un esclat social. Que si aquest no s’ha produït encara és perquè la xarxa de suport, ja sigui familiar o per part d’entitats, està funcionant, tot i que cada cop amb menys recursos.
• El 96% opina que les conseqüències d’aquesta crisi no s’estan repartint de manera proporcional entre tots els sectors socials i s’estan fent pagar a les persones de classe mitja o de pocs recursos. Certament, és una dada suficientment alta com per negar-la.
• El 97% pensa que l’actual crisi està fent perdre la confiança en les institucions. Les xifres són que menys de l’1% dels càrrecs polítics estan imputats en casos de corrupció. Estadísticament, doncs, el 99% dels responsables polítics exerceixen la seva funció de manera honesta, cosa que, per descomptat, cal esperar.

Així les coses, què passa en aquest país on uns quants es dediquen a robar descaradament els diners de tots? Els polítics estan en política pel seu enriquiment personal? Hi ha algun concepte cultural que faci que aquí agradi més aprofitar-se de la situació que a d’altres indrets? Hi ha alguna càrrega històrica que empenyi algú a ser el més viu del poble?

En aquest país hi ha un nombre indeterminat de persones que es colen a la cua de la carnisseria, on antigament les famílies benestants compraven títols universitaris a algun fill del qual no podien fer carrera, on hi ha un enorme frau fiscal, on se salten la legalitat gràcies a ‘amics’ o a ‘amics d’amics’, on agafen la baixa per preparar oposicions, on per esgarrapar un ascens venen a la seva mare, on es falsifiquen currículums, on es fan presidents de la comunitat de veïns per treure’n algun benefici… aquesta mena de persones, si fossin polítics, serien corruptes. Perquè la corrupció en política no és sinó el reflex de la societat.

Millor preguntar-se, doncs, quina societat hauríem de construir perquè la corrupció no hi sigui a la vida quotidiana. Quins valors hem de canviar i per on començar. Quina educació tenim i quina estem donant a la propera generació. Quines coses han de ser intocables i quins comportaments hem de repudiar. Fer una feina a llarg termini canviant les bases sobre les quals se sustenta l’actual societat. Només així podrem somniar a acabar amb el ‘tonto l’últim’ i aspirar a construir un país seriós, real i amb futur.