Una tarda a la Terra

Versión en castellano

Reconforta veure un polític amb un càrrec important -molt important- baixar a la Terra a escoltar els seus ciutadans. Llàstima que sigui un pèl lluny de casa nostra.

Ha succeït a Noruega, a Oslo. El primer ministre Jens Stoltenberg ho ha fet. S’ha posat al volant d’un taxi i molts dels seus passatgers l’han reconegut. Immediatament, les xarxes socials es van omplir de comentaris.

Fent una mica de reflexió, dedueixo que aquí seria impossible. Però no perquè els passatgers se li podrien tirar al coll o perquè seria fins i tot arriscat i perillós, sinó perquè el concepte escandinau de respecte i del valor d’allò que és públic no està a 3.000 km. de nosaltres, sinó a l’altra punta del món. A Noruega, els cotxes es poden quedar oberts i no tan sols ningú els obre, sinó que ni se’ls miren. A Noruega, és possible passejar amb un bebè i deixar-lo uns minuts fora de la botiga amb el seu cotxet, sol, per tal de no sotmetre la criatura a un canvi brusc de temperatura o a olors desagradables. Les mares o pares ho fan amb total naturalitat. Paguen impostos altíssims a canvi de gaudir de serveis públics de primera qualitat. El cost de la vida és  prohibitiu per a qualsevol butxaca peninsular, però tenen un altíssim coneixement del que significa la democràcia en tota l’extensió de la seva paraula. La ciutadania es basa en uns principis sòlids, cultivats al llarg de generacions, amb polítiques públiques encertades i exitoses, basades en la igualtat i en l’educació universal. Els polítics pleguen si tan sols s’intueix un petit frau. No diguem delictes greus com els que succeeixen per aquí i que queden impunes.

Per tant, aquí seria impossible perquè estem a anys llum. Aquí, els polítics al poder pertanyen a un sector caciquista i corrupte, hereu del franquisme i de la burgesia, i això es paga. Ho estem pagant. On els delictes es cometen sense cap mirament, perquè sempre els han comès i mai han estat castigats. On la base és una història farcida d’opressió que pesa, i molt. On, quan la ciutadania no afavorida ha pogut somiar amb una vida millor per a la següent generació, ha estat arrasada, amb guerres o amb  destrals destructores, com actualment la crisi, que han tallat de soca-rel els somnis dels pobres.

Un, alguns, molts

Versión en castellano

Aquest mes es commemoren els 50 anys del famós discurs on Martin Luther King va pronunciar el també famós ‘I have a dream’. King denunciava que, cent anys després de l’abolició de l’esclavitud, els afroamericans encara estaven en condicions d’inferioritat en drets civils i socials respecte els blancs i encoratjava la ciutadania nord-americana a lluitar amb dignitat per la igualtat entre blancs i negres.

La història, llunyana i a prop de casa nostra, està farcida d’exemples on l’oligarquia trepitja els drets de la ciutadania malgrat que les lleis teòricament són per protegir les persones. I farcida d’aixecaments contra un sistema que oprimeix la majoria. Així era a Sud-àfrica, als temps de l’apartheid. Així eren els temps previs a la presa de la Bastilla el 1789. Així era Espanya fins als anys 90, on tots els nois havien de perdre un any (o més) de la seva vida per tenir una absurda formació militar. Així eren els EUA dels anys 50.

Però en totes aquestes situacions hi va haver una persona, algunes, moltes, que no es van resignar. I la decisió, la força i l’empenta d’una, algunes, moltes persones, va acabar amb sistemes que semblaven no tenir fi.

En els temps actuals, els atropellaments a qualsevol col·lectiu s’han convertit en habituals. Els megamàsters ultralliberals són insaciables i collen cada cop més la ciutadania. Els missatges pessimistes que arriben dels gurús que decideixen com viurà la humanitat ataquen aturats, que veuen com no trobaran feina en els propers anys; assalariats, que continuaran tenint a sobre l’espasa de Damocles d’una rebaixa de sou o d’un acomiadament; hipotecats, que veuen com milers de famílies han perdut la seva llar; preferentistes, que han estat estafats; petits negocis, amb prou feines sobrevivint per la baixada del consum; jubilats, amb les cada cop més insistents notícies de la rebaixa de les seves pensions; joves, que no veuen la manera d’emprendre els seus projectes de vida; discapacitats, que són abandonats per uns recursos públics cada cop més escassos; infants, que no tenen accés a un ensenyament públic de qualitat… i així un llarg etcètera.

Mentre el poder busca aplacar l’esclat social criminalitzant els moviments socials i creant falsos missatges esperançadors de recuperació, les persones mantenen la seva dignitat. Quan un, alguns, molts, prenen consciència de la realitat i diuen prou, la dignitat i la fermesa es transformen en força i determinació per canviar el sistema. I això ja no ho aturarà ningú. Cada cop cal sumar més. Res no s’aconsegueix en un dia, ni tan sols a la nostra era, la de les comunicacions. Però la veu es fa sentir cada cop més. Mai és mal moment per engegar res. Com fa cinquanta anys algú va dir: ‘now is the time’.

Així comença tot

Versión en castellano

A Finlàndia existeix el millor sistema educatiu del món. El nivell dels seus mestres, la qualitat de l’escola pública (sí, només existeix l’escola pública), la consciència social de la importància d’una educació integral, la participació de les famílies, la conciliació, l’excel·lent gestió dels seus recursos… han estat motiu d’estudi per a experts de tot el món, i molts han volgut imitar el seu mètode, que es mostra com a exemple d’èxit.

Fa poc va caure a les meves mans un reportatge de la BBC en el qual s’explica com la pràctica totalitat, un 95%, de les dones finlandeses opta per sol·licitar un kit de benvinguda que l’estat regala al nounat. Conté bodis, sacs de dormir, roba per a l’aire lliure, productes per al bany, bolquers… Com a part del seu contingut, una capsa de cartró que fa les funcions de llitet, on el bebè dorm durant les seves primeres setmanes. Exactament el mateix kit per al fill del carnisser que per al fill del gerent d’una multinacional que per al fill d’una administrativa. Un començament de vida equitatiu sense importar el seu origen sociocultural.

Pot ser que en bona mesura aquí estigui l’explicació del perquè de l’èxit educatiu del sistema finlandès. Una cosa tan simple com el primer bressol, les primeres robes, els primers bolquers… és una forma simbòlicament precisa d’acollir i socialitzar a un bebè, d’atreure’l al món que vetllarà per ell, que li donarà una vida d’una altíssima qualitat, que el mimarà per fer-lo un adult responsable i, més important encara, farà que es comprometi, creï i confiï en el sistema i que ho transmeti als seus futurs fills. Voilà.

Fa molt pocs dies, l’alcalde d’una megalòpolis com Bogotà va dir: “un país ric no és on els pobres aconsegueixen tenir cotxe, sinó on els rics agafen el transport públic”. O, dit d’una altra manera, un país ric no és Espanya, ni tan sols a les riques èpoques d’Aznar o Zapatero, on els “obrers de la construcció compraven BMWs”, sinó Finlàndia, on la gran majoria dels ciutadans creuen tant en el sistema públic fins al punt de confiar-los el més preuat dels seus tresors: els fills

Un cel de plom

Versión en castellano

No hi ha paraules per descriure el colpiment d’aquest llibre. Duríssima la història i impressionants la fermesa, la lucidesa, el valor, el compromís, l’enteresa de la dona, la filla, la lluitadora, la supervivent.  Duríssima realitat. Una realitat que alguns banalitzen amb tant de cinisme que fa envermellir.

Només tenir-lo entre les mans ja vaig desitjar devorar-lo. N’esperava molt. Coneixia gran part del context històric en el qual transcorre la història de la Neus Català i també la seva pròpia història. Però llegir-lo ha estat una experiència única.

Ni somiar en intentar posar-se a la seva pell. És impossible. Cap dels patiments als quals ens puguem enfrontar seran comparables als maltractaments, a  la vexació, a la tirania, ni tampoc a la força mental i física necessària per a sobreviure. Hi ha paraules  que es repeteixen al llarg del llibre: fermesa, coherència, lluita, solidaritat, dones, força, resistència, (també amb majúscula) coratge, amistat, compromís. Paraules excepcionals plenes de significat que en la vida de la Neus semblen impreses a la pell.  Una dona marcada pels temps que li va tocar viure, sempre compromesa, sempre lluitadora, sempre coherent amb les seves idees.

Fa temps que els nostàlgics de temps passats estan utilitzant el nazisme per a atacar qualsevol moviment que qüestiona les seves cruels decisions, i en especial l’utilitzen per criminalitzar els moviments socials que lluiten al carrer per les llibertats que a passos gegantins ens estan robant després de dècades de conquestes. Cal repassar la història. I no cal submergir-se en grans obres filosòfiques per entendre el patiment que el nazisme va causar i la necessitat, més que mai, d’aprendre de la història. N’hi hauria prou amb llegir aquest llibre per tombar totes les teories que els hereus del franquisme aboquen sobre tothom que alça la veu contra el sistema.

Perquè no s’oblidi. Perquè ningú banalitzi el nazisme. Per creure en la condició humana i en la coherència amb un mateix. Perquè mai més ningú no visqui sota un cel de plom.

Benvinguts als 80

Versión en castellano

Des de sectors progressistes s’està alertant, des de fa molt, de la regressió en drets que no tenen res a veure amb l’economia. Lleis que fa tres dècades que són vigents, que van significar grans victòries en un determinat moment i que han estat pedres angulars de l’avenç dels drets de diferents col·lectius, estant sent decapitades sota el mant de la crisi. Educació, avortament i medi ambient van ser regulats durant els anys vuitanta, i en un any i mig de govern de la dreta espanyola se n’han anat en orris. Vegem-ne els exemples:

Educació, 1983. La immersió es va blindar per llei el 1983, durant la I legislatura, amb l’aprovació de la Llei 7/1983 de normalització lingüística. Trenta anys després, la LOMCE, coneguda com a llei Wert, està qüestionant un sistema que no havia estat qüestionat i que ha donat un resultat més que satisfactori, fent del català la llengua vehicular i aconseguint que generacions d’infants d’entorns no catalanoparlants dominessin el català i el castellà.

Avortament, 1985. L’estiu de 1985 els col·lectius feministes i a favor dels drets de les dones estaven d’enhorabona. Es va aprovar la llei que despenalitzava l’avortament i, d’aquesta manera, les dones podien exercir lliurement el dret al seu propi cos. S’acabaven els viatges a l’estranger, per a les que tenien possibilitats econòmiques; els avortaments clandestins amb el conseqüent i important risc de la dona, per a les que no tenien recursos; o l’assumpció d’un embaràs no desitjat per a moltes altres. Vint-i-vuit anys després, el ministre Gallardón està a punt d’acabar amb aquesta llei tornant enrere tres dècades.

Medi ambient, 1988. El govern socialista aprovava l’anomenada Llei de Costes, per la qual es reservaven cent metres a partir del litoral per construir. Això comportava la demolició, fins a l’any 2018, de les vivendes en aquesta zona protegida, i la impossibilitat de construir-hi de noves. Es pretenia acabar així, com denunciaven els grups ecologistes, amb l’especulació urbanística de terrenys molt propers al mar. Una altra conquesta. Els últims dies, el Senat ha aprovat un canvi a la llei per la qual aquesta distància de cent metres es redueix a vint. Resultat: vint-i-cinc anys després, milers de vivendes indultades i el litoral envaït.

Queda clar, doncs, que a la tan suada excusa de l’austeritat “perquè no hi ha més remei” hi ha gat amagat. Han modificat tres lleis amb zero impacte econòmic i una alta càrrega ideològica. Que la crisi està servint d’excusa per demolir les conquestes socials adquirides fa trenta anys és un fet. I que aquesta demolició s’està fent en nom del capital, també.

Escratxe, nazisme i Goebbels

Versión en castellano

L’escratxe ha indignat els sectors més conservadors de la societat. Tant que Dolores de Cospedal es va atrevir a comparar-lo amb el nazisme. Amb vehemència, a més. La secretària general, que tan alegrement va parlar d’un fet vergonyós per a la humanitat, no va nomenar Joseph Goebbels, el principal responsable de la comunicació del III Reich, del qual desgranarem alguns trets identitaris. Potser desconeix el significat i l’abast de la paraula nazisme, o potser ni sap qui és el senyor Goebbels. O sí. I aquestes paraules volen amagar les semblances amb la política comunicativa del seu partit.

• Goebbels és el pare de la famosa frase “si una mentida es repeteix amb freqüència, acaba per convertir-se en veritat”. Per tant, la frase “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, que van repetir fins a la sacietat per tal de culpabilitzar la classe treballadora que s’havia endeutat, encaixa dins d’aquest esquema mental.

• Quan les notícies arribades dels fronts no podien amagar la derrota, aquest ministre nazi va apel·lar a la solidaritat, la confiança i la voluntat de vèncer. I no només això, sinó que  va seguir fent creure al poble que la victòria arribaria. Pot recordar a les paraules que estem escoltant darrerament quan es parla de sortir de la crisi i els ministres responsables de les finances donen xifres de previsions que després modifiquen sobre la marxa.

• Simplificar tots els enemics en un de sol. Quan certs moviments socials o partits polítics comencen a agafar volada i reben suport popular (darrerament la PAH, també ho havien fet amb la CUP) els acusen de pertànyer a ETA

• Carregar sobre l’adversari els propis errors o defectes, responent a l’atac amb l’atac. O sigui, allò de “I tu més” que estem tant acostumats a sentir des de qualsevol faristol.

• Principi d’exageració. Qualsevol mesura, proposta, demanda o anècdota, per petita que sigui, es converteix en amenaça greu. Posem per cas, la dació en pagament, que el diputat del PP Martínez-Pujalte va alertar que era la manera per la qual els afectats es volien lliurar d’un deute per comprar una altra vivenda.

• Emetre informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l’adversari respongui, el públic estigui interessat en una altra cosa. De fet, aquestes declaracions de Pujalte es van produir el mateix dia que es va fer públic que Bárcenas, desmentint les informacions de la secretària general, sí va estar a sou del partit quan ja corrien les notícies sobre la comptabilitat B.

• Fer anar  globus sonda o informacions fragmentàries perquè s’obri un debat mediàtic per veure com reacciona l’opinió pública. En el cas del govern del PP: anuncis de retallades, mesures, reformes…

• Difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives. Amb missatge simple que generi odi al diferent. En el cas actual, per exemple, els que no paguen la hipoteca, que són qualificats de deixats o de poc sacrificats. La pròpia Cospedal ho va exposar quan va afirmar que els seus votants preferien quedar-se sense menjar abans que no pagar la hipoteca.

• Arribar a convèncer a molta gent que no està sola, que pensa com tothom, creant una falsa impressió d’unanimitat. Aquí, el principal exponent és un altre líder del PP, l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol. Un dels seus eslògans de campanya per a les municipals de 2011, referint-se a les seves idees xenòfobes, va ser: “molts ho pensen, jo ho dic”.

Xipre i les preferents

Versión en castellano

Una decisió tan dràstica com la que han pres els taurons europeus a Xipre no es pot donar a Espanya. Ràpidament, els portaveus dels taurons s’han aprestat a assegurar que els dipòsits de menys de 100.000 euros estan garantizats. En tot cas, serien els de més d’aquesta quantitat els que haurien de pagar una quitança. El missatge és que el petit estalviador no pot ser castigat.

Fals.

Després de tota una vida estalviant, milers i milers de persones ara es troben que no poden disposar dels seus diners. És la gran estafa de les preferents i les seves cosines germanes, les subordinades. Ens esquincem les vestidures perquè els estalvis dels xipriotes estan retinguts. I oblidem que al banc de la cantonada han estafat persones, totes i cadascuna amb una història de frustració al darrere.

Que no ens venguin la moto del gran estat-pàter que vetlla per tots nosaltres. El ministre De Guindos ha tingut la poca vergonya de presentar un pla per recuperar les preferents amb una penalització de fins al 61% en alguns casos. És a dir, que sis de cada deu euros que en el seu moment molts ciutadans van estalviar (pesseta a pesseta) van a parar als especuladors, als directius que han marxat amb indemnitzacions ultramilionàries, als lladres, als titulars de comptes a Suïssa… als personatges sense escrúpols que segueixen creient que poden dirigir els destins de les persones com en els temps de les cavernes.

Que el cas de Xipre es pugui estendre a d’altres països del sud d’Europa no és notícia. Ja ha passat. Està passant.

Sí que es pot

Versión en castellano

El cas de Mohamed Aziz ha servit per posar cames enlaire una llei hipotecària espanyola que no s’aguantava per enlloc. La pressió social, el ressò mediàtic d’alguns casos, algunes demandes i la feina de formigueta de les plataformes d’afectats han donat els seus fruits. Finalment, un tribunal europeu ha sentenciat que l’estat espanyol ha de modificar aquesta llei per a fer-la més justa. En altres paraules, que totes aquelles famílies que estan en procés de desnonament estan a partir d’ara més protegides.

Lectures positives, moltes. Al marge de les consideracions jurídiques, que òbviament han de fer els experts, aquesta sentència:

• Obre un nou horitzó a aquelles famílies doblement castigades: atur i desnonament.
• Cal reflexionar sobre el paper que part de la societat ha atorgat al col·lectiu immigrant injustament. Ha estat un immigrant qui ha obert el camí perquè milers de famílies puguin veure la llum al final del túnel.
• Que un ciutadà pot tenir veu. Ser pobre i humil no ha de voler dir que té la batalla perduda. Tant Aziz com el seu advocat són persones modestes que han tingut la perseverança com a leitmotiv.
• Que cal tenir confiança en les institucions. En aquest cas, la UE ha fet el que cal esperar d’una institució seriosa.
• Que la pressió social funciona, que el clam popular s’escolta. Que la feina de formigueta d’advocats, jutges, i sobretot de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, ha donat el seu fruit.
• Que no val la resignació. Que, malgrat en la situació més desesperada, pot haver una solució. El discurs del ‘no hi ha res a fer’ només porta a la rendició.
• Que un petit gest pot ajudar a fer canviar un sistema. I enorgulleix una societat.
• Que cal creure en una idea, en la justícia. I que cal portar-la fins al final.

Com ha dit l’advocat d’Aziz, Dionisio Moreno, aquesta sentència atura el buldòzer que està triturant la vida de les persones. S’ha fet un gran pas. Han guanyat els febles, i això canvia les coses. I molt.

Qüestió de privilegis

Versión en castellano

Hi havia un país en el qual durant els llargs i tristos anys de dictadura franquista hi habitava una elit privilegiada que dirigia els destins del populatxo. Terratinents, militars, noblesa, alts funcionaris, famílies afins, grans fortunes, església… haurien hagut d’apartar-se de la política i cedir privilegis en arribar la democràcia. Però no. Entre molts altres despropòsits, se’ls va permetre continuar a les institucions, primer amb el govern transitori d’Adolfo Suárez i després enrolats a partits de dretes.

Gairebé quaranta anys després de la mort del dictador, aquest mateix país està immers en una gran crisi econòmica, política i social i, a més, descobreix amb estupor que els antics privilegiats no només no van marxar, sinó que han continuat als budells del sistema i de les institucions.

Per començar, la casa real. Se’ns va imposar un monarca, educat pel mateix dictador, del qual descobrim que ha tingut una protegida, amant, amiga o el que sigui, que ha viscut durant quatre anys a cos de rei -mai millor dit- a costa dels contribuents, ocupant un habitatge de l’entorn de la Zarzuela i vigilada per agents del CNI, la policia nacional i la guàrdia civil.

Segon. Fa poc més d’un any que va morir Manuel Fraga. La maquinària mediàtica afí es va encarregar d’intentar vendre’l com un demòcrata model de tolerància i aparcador de diferències. La realitat és que a Fraga, que havia estat ministre de Franco i per tant col·laborador i còmplice d’aberrants pràctiques contra la ciutadania, se’l va permetre continuar en la primera línia política i liderar Alianza Popular, predecessor del Partit Popular i, per tant, seguir vivint del sistema i barrinar-lo des de dins.

Tercer. Fa uns dies el diari El País va destapar la notícia que un assassí militant de Fuerza Nueva va aconseguir burlar la presó, fer-se amb una nova identitat i continuar treballant formant membres de les forces de seguretat, . Un altre cop tornen els privilegis per als privilegiats. Els que permeten que un assassí feixista segueixi treballant en el sector públic i no hagi complert la condemna de 43 anys que li va ser imposada per matar una jove militant d’esquerres. Li va disparar dos trets al cap a menys d’un metre de distància.

I, per acabar, precisament el ministeri competent en investigar aquest cas està dirigit per un personatge membre d’aquella elit d’abans i, pel que es veu, de sempre, ja que el ministre Jorge Fernández Díaz és fill d’un militar franquista i membre de l’Opus Dei, i va ocupar diversos càrrecs en l’alt funcionariat espanyol en els anys de la transició. El seu últim càrrec públic en aquella etapa va ser el de governador civil de Barcelona, càrrec que va abandonar el 1982, quan el PSOE de Felipe González va guanyar les eleccions.

Vistos aquests exemples no hi ha dubte que el país no s’ha desfet mai d’aquests personatges, paradigma del més caspós i ranci d’un estat que se’n diu democràtic. Ara, la gran crisi està fent aflorar sentiments exacerbats que poden fer ressorgir la ultradreta, com està succeint a Grècia amb el perillós i imparable auge d’Amanecer Dorado. En el cas d’Espanya, falta per veure si es pot produir un fenomen similar, ja que la ultradreta no és que pugui tornar. És que no ha marxat mai.

Cara i creu

Versión en castellano

A mitjan febrer els mitjans de comunicació van informar de la desarticulació d’una banda de proxenetes que explotava sexualment noies a un prostíbul d’Agullana, a l’Alt Empordà. La policia va detenir vuit persones i va alliberar les noies. Es tractava d’una xarxa extremadament violenta que es quedava amb tots els guanys de les noies i que infringia càstigs tals com pallisses, vexacions, insults i agressions físiques i sexuals. Això, malgrat la seva cruesa, no és un fet que no haguem sentit abans.

El que es desolador, desagradablement sorprenent i la creu de la trista realitat, és que quinze dies més tard arriba la trista notícia que cap de les noies alliberades en aquesta operació s’ha acollit a un programa de protecció i que, per tant, totes elles han tornat a exercir la prostitució. No cal preguntar-se en quines condicions, és fàcil d’imaginar.

Que això succeeixi ens ha de fer reflexionar sobre què empeny les noies a accedir a aquesta submissió i a suportar fins al més baix de la condició humana.

El tràfic de persones és una vulneració dels drets humans, és un delicte, i per tant el delinqüent és el traficant, i cal protegir la víctima. En casos com el de l’Alt Empordà, les mateixes víctimes es mostren contràries a col·laborar amb la policia, no només per por a les represàlies, sinó també a les mesures que les autoritats podrien emprendre contra elles. Sovint s’oblida que una conducta defensiva i erràtica es pot deure al trauma que han patit o al terror al càstig per part dels seus proxenetes.

Segons un estudi del defensor del poble, la carència de dades sobre la veritable dimensió del tràfic de persones compromet seriosament l’adopció de mesures de lluita contra aquest delicte. I les organitzacions que treballen amb víctimes es queixen de l’avaluació que fan les autoritats a l’hora d’identificar una possible víctima, ja que aquesta identificació requereix temps i assistència especialitzada.

Les Nacions Unides estimen que només es detecta una de cada vint víctimes potencials de tràfic de persones amb la finalitat de ser explotades sexualment. Les altres dinou poden ser dones o nenes de qualsevol indret del món que pateixen violència de gènere i altres maneres de discriminació, cosa que els crea o agreuja la seva vulnerabilitat per acabar sent una víctima dels traficants de persones i exercir la prostitució, ja que l’explotació sexual suposa el destí final per al 79% d’aquestes persones.

Les associacions catalanes que treballen amb dones explotades sexualment critiquen la manca de recursos per ajudar les noies a sortir d’aquest inframon, ja que consideren que la solució no és alliberar-les de l’activitat en si, sinó alliberar-les de la situació de prostitució forçada, de la coacció i de la vulnerabilitat a la qual estan sotmeses. És a dir, una tasca integral, amb experts, amb recursos, amb suport, amb voluntat real. Acabar amb una situació tan complexa com l’explotació sexual no és tan senzilla si pensem només que es pot fer mitjançant un operatiu policial.