Aniversari amarg

Avui fa 30 anys de la primera majoria absoluta de la democràcia. Felipe González, aquell jove advocat laboralista d’americana de pana, es va proposar acabar amb més de 40 anys de franquisme i de postfranquisme. Amb les seves llums i les seves ombres, a Felipe ningú no li pot negar que va obrir el camí per tal que l’educació fos un dret per a tothom. Justament al contrari que la situació actual. Si a començaments dels vuitanta la majoria dels obrers no podien donar estudis superiors als seus fills, en pocs anys la situació va donar un tomb radical, i les universitats es van omplir de nois i noies de les perifèries de les grans ciutats, gràcies a un important desemborsament de recursos i un bon sistema de beques. L’escola pública va començar a ser el que hauria de ser sempre: sinònim de qualitat, d’igualtat d’oportunitats i  d’accés gratuït i universal a l’educació. En un moment com l’actual, amb el desmantellament de serveis públics essencials per part dels que governen a Espanya i a Catalunya, miro amb nostàlgia aquell any 82, en el qual tot estava per fer, i qui sap si invertir en educació no va ser el gran pilar de la bonança econòmica de principis de segle. Perquè els resultats de les bones polítiques en educació no són immediats, igual que els resultats de les polítiques nefastes. En sis, set, vuit anys vam recollir els primer fruits d’aquelles polítiques que afavorien el coneixement per sobre de l’origen social o econòmic.  En sis, set, vuit anys recollirem els fruits d’aquestes retallades inhumanes a les que ens han sotmès els d’aquí i els d’allà, els de Barcelona i els de Madrid. Miro, amb impotència, com els nens i les nenes que estan avui a les escoles públiques necessitaran d’un suport econòmic important de les seves famílies si volen accedir a estudis superiors. Exactament igual que fa 30 anys. Algú dubta que estem tornant enrere? Podran els fills de famílies senzilles ser metges, arquitectes o enginyers? Rotundament, no. Tornarem a que les famílies de sempre perpetuïn els seus cognoms de sempre en l’elit intel·lectual i social per continuar fent polítiques restrictives i allunyar les classes populars dels centres de decisió.

 

Els toros i la TV

Em perdonaran vostès, però una servidora no es va adonar fins fa molt poc que el logotip de l’ínclita Intereconomía era un toro.  No pensava que el reduccionisme amb el qual parlen els seus col·laboradors es traslladava als gestors de la seva imatge corporativa. Més enllà del detall i de la fauna que hi desfila, aquest símbol ens transporta a una Espanya que molts, entre ells jo, desconeixíem. Una Espanya cateta, espanyolitzant, ultraconservadora, manipuladora fins a límits intolerables, desagraïda i rabiosa. Una Espanya dirigida per personatges que afirmen, sense rubor i causant estupor entre les persones intel·ligents de dintre i fora de Catalunya, que volen espanyolitzar els alumnes catalans.  Una Espanya que esbudella sense pietat drets que han costat dècades de lluita, deixa al límit de la marginalitat milions d’espanyols eliminant les prestacions socials, galeja de deixar els diputats sense sou i comercia com si d’obtenir guanys es tractés amb la sanitat, l’educació i els serveis socials, les tres grans pedres angulars del benestar de la ciutadania. Només cal mirar, doncs, una estona Intereconomía per trobar resposta a la pregunta de si volem seguir pertanyent a aquest país de toros o millor ens busquem la vida en solitari

Això em sona d’alguna cosa

Vint-i-quatre hores després de la conferència de presidents i de la representació de les divergències entre Catalunya i Espanya exemplificades en les cares de Mas i Soraya, el president surt a valorar els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013.

El president, en una compareixença que va durar prop d’una hora i que va comptar amb la presència de molts mitjans estrangers, va estar sobri, contundent i va  tornar a ser el Mas engrandit que va sortir de la reunió amb Rajoy.

Artur Mas diu que és un repartiment desequilibrat. Diu que és injust. Fins i tot diu que és deslleial. Estic d’acord. Però el president critica amb vehemència que l’estat apliqui retallades sobre la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, i que això “posa en risc les línies bàsiques de la cohesió social”. Ai, això em sona d’alguna cosa. Aquest mateix president no va tenir en compte aquesta cohesió social quan, en els primers pressupostos del seu executiu, va ordenar als membres del seu govern reduir les despeses de les seves conselleries, encara que fossin educació, sanitat o serveis socials. Exactament la mateixa retallada que les altres carteres, el deu per cent. De manera que, president Mas, no intenti fer veure que s’escandalitza, ja que Catalunya va ser la primera comunitat autònoma en fer retallades en aquests tres àmbits tan sensibles. I, que jo recordi, no li va tremolar la mà.

…I ara què?

La massiva manifestació de l’onze de setembre marca un abans i un després a Catalunya i a les seves relacions amb Espanya. Més enllà del fet en sí, que no és si no la sortida al carrer d’un fenomen que feia molt temps que es palpava, és interessant veure qui són aquests manifestants i quins són els seus motius.  Depenent de les motivacions, la Catalunya desitjada difereix entre uns i altres. Uns són aquells nacionalistes clàssics, defensors de la nació catalana sense preguntar-se quin model de país volen. Molt probablement els espera el país de dretes, conservador i poc progressista de CiU. Els altres són ex-indiferents al concepte Catalunya o Espanya, però que des que la crisi es mostra en tota la seva cruesa s’han replantejat el model de finançament i han dit prou. Els que havien prioritzat qüestions cabdals del sistema públic a l’etiquetatge en català. Els que els molesten els insults de ciutadans –inclosos presidents- d’altres comunitats autònomes que, a sobre de viure des de fa 30 anys de les aportacions de Catalunya, no han sabut crear un model productiu que els faci ser autònoms econòmicament.   L’escenari que s’obre ara és saber encaixar aquests dos perfils majoritaris i quin eix –dreta o esquerra- sap o pot captar millor el desencís o la il·lusió de la ciutadania.